Benvingudes les nostàlgies en aquells cors que necessiten pair entre el desitjos passats. Somriu!! la sensació et colpeja, sent com vols deixar-te caure abraçant-te al buit, t'atrau l'idea però, eres víctima de la contradicció del plaer, no vols soltar-te, pecat prohibit, prohibit pecat. Sovint penses, de quin niu t'has deixat caure, ocell de plomes negres? El vertigen no es impediment per volar a ras de terra i el que observes són, belles fulles mortes. No té cos esta melangia que m'ompli les mans, amb la seua olor em fa recordar la tendresa del somriure d'un infant. Alguna volta vaig ser xiquet? Alguna vegada ho he deixat de ser? A quin preu es ven, la innocència que necessita del seny? La mirada fixa en l'espill, una llàgrima amarga rellisca per el rostre el seu recorregut em fa cosconelles i al treure la llengua note que el sabor em raspa de tan pur que és. Un crit es repeteix i la seua insistència m'adorm l'ànima. El cos va pesant, es mou lentament cercant on descansar. Pregue per tancar el ulls i deixar de pensar. Demane silenci, a la meua soledat.

La mirada fixà en l'abisme,
et fa vore com el futur, 
s’allunya quan no hi ha present.
Sona una marxa fúnebre,
on no hi ha cap mort.
L’olor de l’infern
cada cop és més fort.
En el paradís
ja no viuen els àngels,
cap déu mai a regnat.
Les bones persones
no ho són tant.
Pot ser no obtingues el perdó dels gentils;
has confós honestedat amb submissió.
Els teus pecats són molts,
només tu, eres la seua única raó.
Naix un nen, una ombra l’acompanya,
no és sent lliure,
sense la llum dels estels
que l'il•luminen.
El silenci comença a sonar,
és un crit que s’ha fet esperar.
El passat vol descansar,
és temps de revifar el foc.
La llar està buida i
no et veig enlloc.
Tanmateix la teua presència
es deixa notar,
és el rostre
de la soledat que m'acompanya.
La llar està buida,
he sortit a buscar-te
desarmat, allunyant-me de la por.
El teu record alimenta el viatge,
per eixes terres del present
que una volta, vas abandonar.
Entre morts els vius respiren.

Signat per; Atticus Crow Lee

Titella de fils invisibles de cordes que l'ofeguen, de moviments mecànics. Et tortura un pensament, existeix l'amo titellaire? No vols seguir la monotonia de les teues passes ni la necessitat de moure't de manera correcta. Vius una vida que no et pertany i voldries no saber-ho. Rodejat d'una multitud de resignats o contents amb la seua sort, simulant que viuen. Titelles que es creuen el seu personatge, un subterfugi de la mentida, un engany a la veritat, una realitat abstracta i ambigua que et corromp el cor i contamina la raó. Per què tant de dolor al teu cor? Per què tant de patiment lligat al teu cos i el teu pensament? Saps, que no és eixí, alguns trencaren les cadenes que els oprimien i fugiren perden-se en l'horitzó, es fongueren amb el misteri de les seues passions. Quin sofriment impedix que em deslligue del que no sóc? Pot la meua ànima esperar el que no arriba? No repetir el juí i condemna que et sentencia a un infern tan bell. La soledat de les teues preguntes busquen resposta. I tots els teus companys en tenen una i no et val. Que t'afligix l'existència? No et sents útil dins de les conviccions, totes es s'esfondren abans d'assentar els seus fonaments, la seua base. El bateg de mil pulsacions t'ompli, de moments feliços, instants fugaços com un l'estel que mor. Ets un reflex del que voldries ser. Una titella no té vida als ulls, per què dels teus, brollen flors? El foc que et crema l'alimentes tu, has vist que la llibertat no és còmoda. No dorm entre núvols de cotó. La pregunta sempre insisteix, on ets titellaire? Si no és, al meu cor. On vius titellaire? Si no és als meus somnis. No vull confondre el malson que m'oprimix el pit, aquell que a les nits s'apareix quan els ulls descansen. L'escena és simple, ets a una presó i a les teues mans unes tisores i de tu depén utilitzar-les, tot penja d'uns fils, tot, d'una decisió. La por a ser lliure té un fi, alliberar-se un preu. Sopesses l'eina, les fulles estan esmolades com les dents de la mort. Et posseïx un sentiment que es mou, una voluntat amb necessitat d'actuar. I s'escolta tallar el silenci, el cantar de les tisores, el soroll cru de la llibertat i plores com un nen que s'havia perdut i ha trobat a la seua mare, després de tant de temps en un forat negre. Sents el calor d'una nova estrela, el camí vell, ha desaparegut i és hora de donar el primer pas.

Signat per; Atticus Crow Lee

Saps?? El problema és el següent, segons ho veig jo. El sistema capitalista viu del deute, els temps de les vaques grosses (si és que es pot dir eixí) ja ha passat, per el simple fet de que el sistema en sí, és carnívor i caníbal. Una volta ja no pot sostindre's amb els recursos que a malbaratat, tira de feixisme (que és la seua vertadera vocació). 

Sabent açò, podem imaginar més o menys que pot passar i que està passant. El invent de la unió europea, viu dels deutes, alemanya és un clar exemple amb el que està exigint a països com Irlanda, Portugal, Grècia i ara (estat) Aspanya, de fet tots els membres sabien que les reformes i retalls que han fet fins ara (PPSOE) no eren una bona solució, però, els han deixat fer, per què?? perquè els convenia fer negoci i l'estan fent...el deute amb interessos, és una bona manera de fer diners sense mullar-se les mans. Per a molt membres de la unió açò per molt dolorós que siga, és legal i ho poden fer.

Que dir dels polítics d'ací, que a d'ells no els afecta directament. Açò, afegit a que el govern aspanyol actual prove d'una herència fascista, una dictadura que ha tingut 40 anys per poder sembrar amb la llavor de la discòrdia tot l'estat. A ells ni els afecta ni els molesta, tan sols tenen que seguir ordes o com és el cas aprofitar la ocasió per dur a terme el que sempre han tingut al cap i al pensament, la mort de la pluralitat. Cal recordar que la majoria de càrrecs del seu partit són designats a dit o com tot un poble(Aspanya) en l'era Aznar no volia anar a la guerra i no va ser escoltat.
Dit açò i tenint en compte les nul·les ganes de dialogar del govern del PP, només queden unes poques eixides, a saber, tragar i engolir, cosa molt complicada, fugir a l'exili fins qui sap, lluitar per el que és teu molt perillós però, sovint necessari, creure que la mal anomenada classe política d'esquerres pot fer front i eixir ben parada d'esta situació, cosa també difícil doncs el sistema no esta fet per a les polítiques d'esquerres o crear alternatives al consumisme(capitalisme) que ens fa acomodar-nos i no deixar-nos de pensar amb claredat.

De totes maneres em de tindre (jo almenys ho crec eixí) clar que:
Totes les lluites (m'atrevisc a dir inútils) internes, és a dir, totes aquelles que separen unes "comunitats autònomes" d'altres, les que la religió amb la seua obsoleta forma de pensar promou, les tristes on intervé el color de la pell o origen de la persona, llengua, cultura i ximpleries varies, com el fet de treballar de funcionari o no treballar que provoca discussions, quan estos dos sector són els dos mà d'obra, és a dir, en el fons és el mateix ja que no poden (almenys en aspanya) viure un sense l'altre, per fer córrer els diners...totes i cadascuna d'elles són inútils, repetisc.

Fins que no ens adonem que el gran problema el que està ocult darrere de tot, està per damunt de totes estos conflictes, no farem res més que malbaratar energia i vida.
Senyors, senyores deixem de mirar-nos el melic, necessitem menys ego i més persones, només d'esta manera, no dic solucionar-ho tot, però sí, que podem viure millor.
Atentament un àcrata, absurdista i humà, que també s'equivoca i sort que ho fa.

Signat per; Atticus Crow Lee

Ara que no ens escolta ningú

que cau el silenci de la mitja nit

és, l'hora dels secrets que volen morir.

La nit és plena de mirades

sense ulls

de la tènue llum dels estels

de crits que són eco que s'apaga

de colors que descansen

i de l'aire estancat

que brama.

Agafa suaument l'ocell

que està covant l'orgull

que et pertany.

Observa com trenca la closca

que abans...

Signat per; Atticus Crow Lee

Un crit de xiquet

trenca el silenci

que regna

on tot està mort.

És un impuls que al nàixer

sona com el soroll

dels primers plors.

La vida

es vol fer sentir.

No tenen perdó

aquells que fan vessar

les llàgrimes

dels que regalen alegries.

Prega al teu déu egoisme

que et salve de la teua misèria

Ets penós.

Només tu

aconsegueixes despertar

els dimonis que dormen.

Deixa p...

Signat per; Atticus Crow Lee

El silenci que bull inquiet

que alimenta sorolls callats

és, el dels enamorats.

El més honrat

aquell que respecta.

El profund 

viu en la llar, del savis.

L'innocent

en el somriure d'un xiquet

en la carícia d'una mare.

Pletòric és aquell

que es consumix

amb la velocitat

de la felicitat.

L'amarg, acompanya

a les ànimes tristes.

Incomplet el de la desídia

doblegada per la por.

Rabiós, el que és 

testimoni impotent.

Fructífer el que espera

l'arribada d'una nova vida.

Però, silenci perfecte

només tu, mort

ens el regales

quan repiquen les campanes

el teu nom.

Signat per; Atticus Crow Lee

Foc

fum

sorolls que acaben en silencis

crits que no volen callar.

Rellisquen llàgrimes que alimenten

l'ànima d'un guerrer dormit.

La confusió

és difumina

la mentira

no oculta la realitat.

Dolor viu

que em mou

tortura

en recerca de pau.

Desig

que pren consciencia

una forma

molts colors

un món.

Força innocent

que no sap

encara el poder

que té.

La suor dels honrats

no pot callar

davant

d'aquells 

que han degenerat.

La sang

clama justícia

la ment

llibertat.

Signat per; Atticus Crow Lee

Què saps tu

del meu sentir?

Com són els sabors

dels meu plors?

El so

de les meues rialles?

Què sents tu per mi

que no puga notar jo?

La terra humida

es bona per a llavor.

El que abans era

pluja de llàgrimes

ara és brasa

que renaix com la flama

que es consumix

per una estima que crema.

Lliure dels meus turments

dius patir el meu dolor.

Lamentes el meu desconsol

i ets com un mort.

Notes com em batega el cor?

a cas olores

els perfums que es tornen flor?

No ets com jo

sofista malcriat

que tot ho tens

i tot ho fas sagnar.

Com el cor dibuixat

en un paper

que parteixes per la meitat.

No tens ni empatia suficient

per fer-te l'idea

del que és

escoltar una veu

que no parla.

No em llepes!

amb paraules verinoses

No em mossegues!!

ni claves els ullals

injectant mal

en una ànima

que viva

fuig de la ignorància

amb fam

de saber.

Tu no ets la resposta

als meu precs.

Ni el fruit

que cal acollir

suaument

com una mare

tendra

com un fill.

Signat per; Atticus Crow Lee